Casa Serra (Barcelona)
 |
 | |
| 41° 23′ 44″ N, 2° 09′ 28″ E / 41.395511°N,2.157672°E / 41.395511; 2.157672 | |
La Casa Serra o Can Serra és un edifici situat a la Rambla de Catalunya, 126 i el carrer de Còrsega, 311, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[1] Des del 1987 és la seu central de la Diputació de Barcelona.
Història
El 1874, el comerciant Pere Serra i Pons (Manresa, 1846-Barcelona, 1919) va deixar el negoci familiar de ferreteria per a traslladar-se a Barcelona.[2] El juliol del 1899, va comprar dues cases situades al carrer de Còrsega, 155 i 157, amb un pati que tenia sortida a l'avinguda Diagonal (aleshores anomenada Argüelles),[2] i va encarregar-ne la reforma a l'arquitecte Domènec Boada.[3] El desembre d'aquest mateix any, va adquirir dos solars veïns al xamfrà de la Rambla de Catalunya,[2] que va afegir a la seva residència,[4] on vivia amb la seva dona Susanna Suaña i Soldevila, també de Manresa.[2]
El 1901, Serra va vendre la finca del número 157 i va encarregar el projecte d'una casa unifamiliar a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, escollit aquest mateix any regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, presidida per Enric Prat de la Riba.[2] El 1902 va presentar la sol·licitud del permís d'obres,[5] i el 1903 va comprar un altre solar i va demanar la modificació del projecte per a a amplir les plantes que donaven a la Diagonal i construir-hi una entrada de carros i de servei al número 395.[2]
Tanmateix, l'elevat cost de les obres i els problemes de salut adduïts pel mateix Serra van portar a l'aturada de la construcció a començaments del 1905, de manera que mai va arribar a ser habitada com a residència familiar.[2] A través del seu germà Manel, també instal·lat a Barcelona, va contactar amb la Companyia de Santa Teresa de Jesús, que l'agost del 1908 va adquirir l'edifici amb la prohibició de construir-hi sobre la planta baixa de la part de la Diagonal.[2] La intenció de les monges teresianes era convertir-lo en un col·legi, per la qual cosa n'encarregaren la reforma a l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona, autor també de la capella del col·legi del carrer de Ganduxer.[2] El 1909 ja tenien els permís d'obres i el juliol el d'habitabilitat, ja que una part de l'edifici es va destinar a residència de la congregació religiosa.[2] A més del parvulari, el col·legi també oferia estudis de batxillerat, comerç, magisteri, institutrius i servei domèstic.[2]
El juliol del 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol de 1936, les prop de 500 monges teresianes van abandonar l'edifici i van lliurar les claus a la Generalitat de Catalunya, que el va posar sota la protecció del Servei de Patrimoni, que depenia del Departament de Finances dirigit per Josep Irla.[2] Entre el 22 i el 28 juliol, fou hospital de sang i l'agost va ser la seu del Consell Sanitari del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, organisme creat pel president Lluís Companys. Entre maig del 1937 i novembre del 1938 també va acollir la seu de les Brigades Internacionals.[2]
El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona i ocuparen l'edifici, recuperat per les monges durant el mes de febrer. Tot i les mancances materials i d'alumnes, el mes següent s'hi van reprendre les classes.[2] També s'hi van fer diverses reformes i a partir del 1944 es van implantar classes nocturnes per a treballadores.[2] El 1945, ja sense vigor la clàusula imposada per Pere Serra en el contracte de compravenda, van encarregar al mateix Puig i Cadafalch la remunta de dos pisos a la part que donava a la Diagonal. Inhabilitat pel règim franquista, els plànols foren signats per Josep Maria Pericas i Morros, autor de la veïna Casa Pericas.[2]
El 1961, la Casa Serra va ser inclosa en el Catàleg de Patrimoni de Barcelona, i el 1966 les monges van demanar permís a l'Ajuntament per a enderrocar-la, cosa que en requeria la descatalogació.[2] Aquesta es va produir l'any 1969,[cal citació] i el 1971, la direcció general de Belles Arts va incoar un expedient per a declarar-la monument historicoartístic.[6] El 1974, el Ministeri de Cultura va incloure-la en un altre expedient, juntament amb altres obres de Puig i Cadafalch,[7] i l'Ajuntament de Barcelona la tornà a incorporar al Catàleg de Patrimoni del 1979. Mentrestant, la casa seguia abandonada i en imparable deteriorament.
Entre 1982 i 1985,[1] els arquitectes Federico Correa i Alfons Milà van construir un nou edifici a l'Avinguda Diagonal, respectant l'obra original, per a allotjar-hi les dependències de la Diputació de Barcelona, fins aleshores al Palau de la Generalitat. La nova seu fou inaugurada el 1987,[8] i el contrast entre dos estils tan diferents va ser motiu de polèmica, si bé actualment forma part de les icones de la ciutat.[cal citació]
Arquitectura
Originàriament constava de dues façanes en angle (a la Rambla de Catalunya i el xamfrà amb el carrer de Còrsega) amb una torre a la cantonada que les articulava, i un cos d'una sola planta, sobre el terrat del qual hi havia un jardí-pèrgola que amb columnes de fusta suportava un sostre vegetal. Malauradament, una ampliació més tardana va col·locar una sèrie de pisos sobre el jardí, modificant-ne totalment les proporcions.[1] El lloc on és assentada la casa té un lleuger pendent, que Puig corregí mitjançant la construcció d´un semisoterrani molt característic de l'arquitectura del seu moment.[1]
La torre és un cos cilíndric de superior alçada que els cossos laterals i culmina en un alt con. Trencava la simetria de l'edifici dividint les dues façanes, en les quals Puig establí diferenciacions a través de la col·locació d'un balcó seguit en una i d'una tribuna a l'altra.[1] L'ús de grans carreus al sòcol i de carreus més petits a la resta de l'edifici tenia una finalitat més plàstica que no pas constructiva.[1]
A les façanes destaquen els elements historicistes del segle xvi, inspirats en la Casa Gralla del carrer de la Portaferrissa, enderrocada el 1856.[2] Les escultures decoratives van ser dissenyades per Eusebi Arnau i executats per Alfons Juyol, col·laboradors habituals de Puig i Cadafalch.[2] A cada finestra hi ha representada una personalitat del món de les arts (Cervantes, Wagner, Fortuny, Velázquez, Frederic Soler «Pitarra», Viladomat, Jacint Verdaguer, etc.).[cal citació]
La porta de la casa es va decorar amb un escut d'armes imaginari, atès que el llinatge dels Serra no era noble, i la representació d’una parella en referència a Pere Serra i la seva muller Susanna Suaña.[2]
Galeria
-
Porta principal -
Detall escultòric de les finestres -
Galeria -
Can Serra des de la Diagonal
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Casa Serra». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 «La història de Can Serra». Diputació de Barcelona.
- ↑ «Pedro Serra. Corcega 155-157. Construir habitacions al terrat, decorar la façana i construir galeries». Q127 Eixample 7486/1899. AMCB, 10-1899.
- ↑ «Pedro Serra. Diagonal amb Còrsega i Rambla Catalunya. Aprovar procedència per edificar en la totalitat dels solars que posseeix en la citada illa». Q127 Eixample 7921/1900. AMCB.
- ↑ «Pedro Serra. Rambla de Catalunya (126, Còrsega 311-315 i Avinguda Diagonal 393-395). Construir una casa de semi-soterranis, baixos i dos pisos en un solar (conegut com a Can Serra)». Q127 Eixample 8392/1902. AMCB, 10-01-1902.
- ↑ «La Casa Serra, salvada para el acervo artístico de Barcelona». La Vanguardia, 16-07-1971, pàg. 21.
- ↑ «Expediente para que Casa Serra y otros edificios de Puig y Cadafalch sean declarados monumento nacional». La Vanguardia, 12-12-1974, pàg. 29.
- ↑ Permanyer, Lluís «Can Serra, el homenaje de Puig i Cadafalch a la Casa Gralla, derruida en 1986». La Vanguardia, 20-04-1987, pàg. 13.
Bibliografia
- Graus, Ramon. La seu de la Diputació de Barcelona a la Casa Serraː història, ciutat i arquitectura. Diputació de Barcelona, 2012.
Enllaços externs
- «La història de Can Serra». Diputació de Barcelona.
- «Casa Serra». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
