Seminari Conciliar de Barcelona

Infotaula d'organitzacióSeminari Conciliar de Barcelona
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusseminari Modifica el valor a Wikidata
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació20 novembre 1593
Fundadorarquebisbat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Gerent/directorSalvador Bacardit i Fígols (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Map

El Seminari Conciliar de Barcelona és una institució destinada a la formació de sacerdots, fundada per Joan Dimas Lloris, arquebisbe de Barcelona, el 19 de novembre de l'any 1593.[1][2][3]

Història

Arran del Concili de Trento, l'Església Catòlica va crear els seminaris a partir d'un decret de 15 de juliol del 1563,[4] que ordenava «que en cada diócesis se instituyera un Seminario para la conveniente formación de los aspirantes al sacerdocio».[5] En aplicació d'aquest decret, el bisbe de Barcelona Joan Dimas Lloris va crear el 19 de novembre de l'any 1593[1][2] el Seminari Conciliar de Barcelona en un primer edifici situat al carrer de Montalegre,[6] que no es es va inaugurar, però, fins al 13 de setembre del 1598.[7][8] El primer reglament de l'entitat són les Ordinacions del Collegi ò Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la ciutat de Barcelona, redactades pel bisbe Lluís de Sanç i Manegat el mes de gener de l'any 1614.[9] Entre 1650 i 1735, restà tancat i sense activitat pròpia.[10]

El 7 d'abril del 1772[11] va ser traslladat a l'antic Col·legi de Cordelles, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins a la Revolució del 1868,[12] quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un institut de Batxillerat. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, la Casa Magarola del carrer dels Tallers núm. 22, sent efectiva la decisió l'agost de 1878,[13] i on va romandre fins al febrer del 1882,[14] en què els seminaristes començaren a viure al nou edifici del carrer de la Diputació, malgrat que instal·lacions bàsiques com per exemple l'església (que no es va cobrir fins al 1885) encara no s'havien acabat.[15] La inauguració oficial es produí el 4 de desembre del 1904.[1] Entre 1905 i 1961 la direcció del Seminari va anar a càrrec dels Sacerdots Operaris.[16]

Durant la Setmana Tràgica (1909), el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment. Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), l'edifici fou saquejat,[17] i el rector José María Peris Polo, així com diversos professors i seminaristes, sofriren el martiri.[1] El 6 de juny del 1969, set sacerdots catalans: Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fam a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig d'aquell mateix a les oficines del Bisbat de Bilbao, i van fer públic el document El sentit d'un gest.[18]

A partir del 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer de la Diputació. El 1999, s'hi instal·laren de nou la comunitat de seminaristes i professors, distribuïts en tres residències.[1]

Rectorologi

Bibliografia

  • Un Seminario mártir notas biográficas e históricas: el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940. OCLC 807823122. 
  • IV Campaña pro-seminario 194 : amado diocesano: te pedimos para nuestros dos seminarios ... (en castellà). Barcelona: Obispado de Barcelona, 1943. OCLC 1078154658. 
  • Corbera Palau, Joan «La llarga història de l’Institut Ravellat-Pla». EL POU, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, 6, 2016, pàg. 53-63.
  • Palau i Térmens, Antoni. Estatutos del Seminario Conciliar de la ciudad de Barcelona: bajo la invocación de Nuestra Señora de Monte-Alegre (en castellà). Barcelona: Imprenta de Pablo Riera, 1858. OCLC 961223773. 
  • Reig i Casanova, Enric. Reglamento del Seminario Conciliar de Barcelona: Bajo la advocación de Ntra. Sra. de Monte-alegre (en castellà). Barcelona: Eugenio Subirana, 1917. OCLC 1043420433. 
  • Subirà i Blasi, Enric. El Seminari de Barcelona (1593-1917): Aportació per a una anàlisi de la influència de la formació del clergat en el desenvolupament del pensament catòlic a Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. ISBN 84-7826-470-1. 
  • Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784. OCLC 806437394. 
  • Zaugner Espinosa, Sergi «La Recepció del Concili de Trento a Barcelona. Efectes primerencs sobre la música». Miscel·lània litúrgica catalana, 21, 2013, pàg. 285-306.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Seminari Conciliar de Barcelona. Història». Arxivat de l'original el 2010-05-31. [Consulta: 24 setembre 2010].
  2. ↑ 2,0 2,1 Valladares y Mesía, Gavino de. Constituciones del Seminario Episcopal de Barcelona (en castellà). Barcelona: por Francisco Suriá y Burgada, 1784, p. 2. 
  3. ↑ Zaugner Espinosa, Sergi «La Recepció del Concili de Trento a Barcelona. Efectes primerencs sobre la música». Miscel·lània litúrgica catalana, núm. 21, 2013, pàg. 300.
  4. ↑ Corbera Palau, 2016, p. 53.
  5. ↑ Un Seminario mártir : notas biográficas e históricas, el Seminario Conciliar de Barcelona durante el período rojo (en castellà). Barcelona: Seminario Conciliar, 1940, p. 14. 
  6. ↑ Zaugner Espinosa, 2013, p. 300.
  7. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 29
  8. ↑ «Història de la Casa de la Caritat». Diputació de Barcelona. [Consulta: 17 gener 2024].
  9. ↑ Codina y Formosa, Juan B.; Alabart y Sans, Gumersindo. Efemérides para la historia del Seminario Conciliar de Barcelona (en castellà). Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de la Caridad, 1908, p. 23. OCLC 892304162. 
  10. ↑ Subirà i Blasi, 1993.
  11. ↑ Subirà i Blasi, 1993, p. 48.
  12. ↑ Molet i Petit, Joan. «El Seminari Conciliar de Barcelona i els mètodes de composició arquitectònica del segle XIX». A: Elias Rogent i Barcelona: arquitectura, patrimoni i restauració. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019, p. 105. ISBN 9788491681496. 
  13. ↑ Seminario Conciliar de Barcelona : segunda enseñanza agregada al Instituto Provincial (en castellà). Barcelona: Imprenta de Magriñá, 1878. 
  14. ↑ Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 268. ISBN 9788491562160.  Arxivat 2022-06-15 a Wayback Machine.
  15. ↑ Molet i Petit, 2019, p. 113.
  16. ↑ Martín Hernández, Francisco. Los seminarios españoles : historia y pedadogía (en castellà). Volum I : (1563-1700). Salamanca: Ediciones Sígueme, 1964, p. 37. OCLC 892236432. 
  17. ↑ Barcelona, posa't guapa: crònica d'una transformació. Barcelona: Lunwerg Editores, 2003, p. 26. ISBN 847782973X. 
  18. ↑ «Sacerdots bascos i catalans fan la vaga de fam». Combat per la coordinació de les forces polítiques de Catalunya, 1, juny 1969, pàg. 6. Arxivat de l'original el 2021-05-25.

Enllaços externs

  • Seminari Conciliar de Barcelona
  • Seminari Menor de Ntra. Sra. de Montalegre Arxivat 2013-08-15 a Wayback Machine.
  • Video històric del Seminari Conciliar de Barcelona, de l'any 1939
Registres d'autoritat
Bases d'informació