Santa Maria in Aracoeli

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Basilica de Santa Maria in Ara Coeli
Imatge de l'interior
Imatge
L'església i l'escalinata
Nom en la llengua original(it) basilica di Santa Maria in Aracoeli Modifica el valor a Wikidata
EpònimVerge Maria Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusBasílica menor i església Modifica el valor a Wikidata
Construcciósegle xiii - segle xviii
Oberturasegle XII Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicGòtic, barroc
Mesura45 (amplada) × 80 (longitud) m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaRoma Modifica el valor a Wikidata
Localització4 Piazza del Campidoglio, 00186 Roma, Italia Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 53′ 38″ N, 12° 29′ 00″ E / 41.8939°N,12.4833°E / 41.8939; 12.4833
Format perBufalini Chapel (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Patrimoni monumental d'Itàlia
Plànol

Activitat
CategoriaBasílica menor, Església titular
DiòcesiRoma
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FestivitatSanta Maria
Pintura d'Oswald Achenbach (1827-1905), representant una processió pujant l'escala de Santa Maria in Aracoeli.

La basílica de Santa Maria in Aracoeli és el nom d'una església catòlica situada al turó Capitolí de la ciutat de Roma. El seu nom es podria traduir per «Santa Maria que té un altar als cels». Per pujar des del carrer hi ha una llarguíssima escala de pedra que porta el mateix nom.

Orígens

Anteriorment en l'espai que ocupa aquesta església hi va haver un temple dedicat a la deessa Juno i una fàbrica de moneda.[1] En el jardí que envolta l'església es va trobar l'antefixa del cap d'una estàtua femenina (del s.V aC), que probablement devia pertànyer a una imatge fins i tot anterior a la construcció del temple pagà (del 343 aC).[2]

El nom

El nom original era Santa Maria in Capitolio i l'església formava part d'un monestir construït al segle vi, el qual es va incendiar.[3]

El nom actual apareix per primera vegada en un document del 1323 i devia ser un recull de la parla popular. Sobre la creació del temple hi ha una llegenda, narrada al Mirabilia Urbis Romae, segons la qual es va triar aquest lloc perquè es deia que allà l'emperador August va tenir una visió d'una dona amb un nen als braços mentre sentia una veu que deia: «Aquesta és l'ara(la pedra de l'altar) del fill de Déu.» Aquesta història està també narrada a la Llegenda àuria.[4]

La seva construcció es va iniciar molt més tard, ja que August no va tenir creences cristianes, però el nom de la llegenda va quedar en el nom de la basílica.

Primers anys

El papa Innocenci IV va concedir l'any 1250 les restes de l'antic monestir i església als frares franciscans els quals van començar la reconstrucció donant preferència a l'església. Amb ells l'orientació de la planta es va modificar: En un principi havia estat de cara al palau senatorial i al fòrum, ara estava mirant cap a l'església de sant Pere i el Camp de Mart. El 1348 a petició popular i demanant a la mare de Déu protecció davant la pandèmia de pesta negra que en aquells moment estava assotant Europa, es va construir l'escala que porta el mateix nom. Per la construcció d'aquesta escala es va fer servir marbre procedent del temple de Serapis al turó Quirinal.[5] Va ser inaugurada pel tribú Cola di Rienzo.

Característiques

Planta de l'església
La nau central
Capella de Sant Bernardino, amb una pintura al fresc de (Pinturicchio, 1486)
El Bambinello dell'Aracoeli (còpia posterior al 1994)
La Madonna della Colonna
Sostre
Pavimentació d'estil cosmatesc al transsepte.

L'església era de planta basilical. L'espai està distribuït en tres naus, separades entre si per arcs de mig punt. Els franciscans li van afegir un petit creuer i tres absis.

Malgrat el seu aspecte senzill des de l'exterior, l'interior és de gran esplendor i conté moltes obres d'art a les seves capelles. Per la seva construcció es va fer servir material de reciclatge amb materials nobles procedents d'altres edificis antics. La tercera columna de l'esquerra porta una inscripció que la identifica com a pertanyent al dormitori del cèsar August.[6]

Monuments fúnebres

L'església conté alguns monuments fúnebres:

Les capelles

Les diverses capelles són:

  • Nau esquerra
    • Capella 1 - Dedicada a la Immaculada Concepció, donació del papa Pau III Farnese a Gregori Serlupi, amb una pintura al fresc atribuïda a Francesco Pichi, de meitat del s. XVI.
    • Capella 2 - Del Pessebre, construïda a la segona meitat de s. XVI però modificada per les obres del Monument a Víctor Manuel II.[7] Les figures van ser donació del duc Grazioli el 1863.
    • Capella 3 - De Sant Antoni de Pàdua, sota el patronatge dels Albertoni (família a la qual pertanyia la beata Ludovica Albertoni).
    • Capella 4 - De Santa Anna, amb pintures del s.XIX.
    • Capella 5 - De Sant Pau, sota el patronatge de la família Della Valle, amb pintures de Pomarancio.
    • Capella 6 - De l'Ascensió, restaurada per voluntat de Victòria Orsini Frangipani, esposa de Camillo Pardo Orsini.
    • Capella 7 - De Sant Miquel arcàngel, que ha passat per diversos propietaris; els darrers eren els Marini Clarelli que van reutilitzar les tombes que hi havia i van enviar els retrats al Palazzo Braschi.[8]
    • Capella 8 - De Santa Margarida de Cortona; amb dues pintures de Marco Benefial del 1732.
    • Capella 9 - De la Verge de Loreto. Tenia un mosaic del s.XII que va ser transferit al Palazzo Colonna.
  • Transsepte
    • 10: Altar a l'esquerra del púlpit dedicat a Santa Helena, decorat al segle xix.
    • 11 - Capella del Nen Jesús.
    • 12 - Capella de Sant Gregori Magne, amb una pintura de Vincenzo Milione (1771).
    • 13 - Altar major: Amb una icona romana d'Orient del segle xi.
    • 14 - Altar del Sagrament
  • Nau dreta
    • Capella 15 - De santa Rosa de Viterbo.
    • Capella 16 - De sant Francesc d'Assís.
    • Capella 17 - De sant Pasqual Baylón, amb una pintura al fresc atribuïda a Pietro Cavallini i a Jacopo Torriti.
    • 18 - Per on s'entrava antigament des de la plaça del Capitoli i on es troben les escultures de Buonaroti i Sansovino.
    • Capella 19 - Dels sants Llorenç màrtir i Dídac d'Alcalà.
    • Capella 20 - De sant Pere d'Alcàntara.
    • Capella 21 - De sant Mateu
    • Capella 22 - De la Creu
    • Capella 23 - De sant Jeroni
    • Capella 24 - De la Pietà, obra principal de Marco Pino da Siena del segle xvi i pintures als laterals de Pomarancio.
    • Capella 25 - De sant Bernadí de Siena, dita Capella Bufalini, pel nom del qui la va encomanar per celebrar la pau entre la seva família i els Baglioni de Perusa. Conté una pintura de Pinturicchio del 1485.

Els orgues

El 1583 va tenir un orgue de tubs obra de Dario de Mezzana per encàrrec del papa Sixt V. Aquest orgue va ser retirat el 1692 i probablement situat a la paret de fons del transsepte esquerre. El 1850, en ocasió del Jubileu, els germans Martinelli Fratta de Perusa es van encarregar de construir un nou orgue, que es va inaugurar el 22 febrer 1848. L'instrument va ser ampliat per Henry Priori el 1863, afegint un tercer teclat que va transformar en octaves cromàtiques l'escala existent. Es va tornar a restaurar amb ocasió del Jubileu del 1900, però va ser retirat el 1926 i al seu lloc se'n va instal·lar un de nou, encarregat a l'empresa Cream Taburini. L'instrument encara està en funcionament (2011), té tres teclats de 61 tecles cadascun i una pedalera de 32 notes.

Hi ha un segon orgue a la capella dedicada a la Immaculada Concepció, construït el 1725 per Johannes Conrad Werle amb 45 tecles.

Esdeveniments històrics

Mentre la Basílica de Sant Joan del Laterà i la de Sant Pere del Vaticà s'identificaven amb el papa i el poder eclesiàstic, la de Santa Maria in Aracoeli va passar a ser l'església del poble i de les institucions civils.

Fou aquí que el 1341 el poeta Petrarca va ser homenatjat. El 1571 es va celebrar el triomf de Marco Antonio Colonna, comandant de la Lliga Catòlica contra els Turcs (hi ha pintures al sostre que recorden la batalla de Lepant). Aquí es canta cada cap d'any, un Te Deum oferit pel poble romà en acció de gràcies. També en aquesta basílica es feia la celebració d'alguns cossos militars: la Guàrdia del Palau Papal, la Milícia Urbana, la Guàrdia Civil Escollida i la Guàrdia palatina d'honor (creada el 1850 per Pius IX). Durant l'ocupació de Roma el 1797, els francesos es van imposar al turó Capitolí, van fer fora els frares franciscans i van malmetre la basílica, destruint els mosaics d'estil "cosmatesc". En l'època de la República Romana (1798-1799) va patir un incendi per part d'un grup anticlerical. Amb la Unificació italiana la propietat va passar a l'estat, que va instal·lar a l'antic convent la caserna de comandament de la policia local.

Llegendes

A l'església hi havia una figura de Jesús de Natzaret nen, que es deia estava feta amb la fusta d'un oliver de Getsemaní (Jerusalem) i que obrava miracles sanatoris. Aquesta figura va ser robada el 1994, però ha sigut substituïda per una còpia idèntica.[6]

El títol cardenalici

El títol cardinalici de Santa Maria in Ara Coeli, també conegut com a Santa Maria al Capitoli va ser erigit pel Papa Lleó X el 10 de juliol de 1517, quan, durant el consistori de l'1 de juliol, va augmentar significativament el nombre de cardenals. Deu anys més tard, amb el breu apostòlic Cum olim felicis recordationis del 17 d'abril de 1527, el papa Climent VII el va suprimir. No obstant això, en 1544 el papa Pau III el va readmetre de forma provisional i, el 4 de desembre de 1551, el Papa Juli III el readmeté en la seva forma final. L'església a la qual està vinculat el títol es regeix pel Frares Menors.

Titulars

Referències

  1. ↑ Jack Weatherford, "The History of Money", ed.Crown Publishers, Nova York 1997. P. 48
  2. ↑ Samuel Ball Platner, Thomas Ashby. " A Topographical Dictionary of Ancient Rome". Londres: Oxford University Press, 1929, p. 290. 
  3. ↑ Christian Hülsen. "Le Chiese di Roma nel Medio Evo". Florència: ed.Leo S. Olschki, 1927, p. 323-324. 
  4. ↑ Johann Georg Theodor Graesse: "Jacobi a Voragine Legenda aurea", Dresden, 1846, p. 39-47
  5. ↑ Armellini M., "Le chiese di Roma dal secolo IV al XIX", 1891, p. 378-379
  6. ↑ 6,0 6,1 Olivia Ercoli, p.69
  7. ↑ Samuel B. Platner, p.55
  8. ↑ Marina Carta, Laura Russo, p. 128

Bibliografia

  • Marina Carta, Laura Russo. "Santa Maria in Aracoeli". Roma: ed. Istituto Nazionale di Studi Romani, 1988. 
  • Giulia Tamanti, Claudia Tempesta. "Basilica di Santa Maria in Aracoeli. Icona della Madonna Advocata ". Roma: Gangemi Editore, 2009. 
  • G. Fronzuto. "Organi di Roma. Guida pratica orientativa agli organi storici e moderni". Florència: Leo S. Olschki Editore, 2007, p. 280-285. ISBN 978-88-222-5674-4. 
  • C. Moretti. " L'Organo italiano". Monza: ed.Casa musicale eco, 1989, p. 395-396. ISBN 88-6053-030-X. 
  • Olivia Ercoli i altres. "Roma". ed. El País. Aguilar, p. 65-75. ISBN 84-03-59431-3. 
  • Willy Pocino. "Le curiosità di Roma". Roma: ed.Newton&Compton, 2005. ISBN 88-541-0340-3. 

]