Richard Rogers

Richard Rogers

Biografia
Naixement	23 juliol 1933 Florència (Itàlia)
Mort	18 desembre 2021 (88 anys) Londres
Membre de la Cambra dels Lords
17 octubre 1996 – 11 maig 2021
Dades personals
Formació	Architectural Association School of Architecture (–1959) St John's School, Leatherhead escola d'arquitectura de Yale (–1962) Escola Kingswood House
Activitat
Camp de treball	Arquitectura i funcionalisme
Ocupació	arquitecte, dissenyador
Partit	Partit Laborista
Membre de	Royal Academy of Arts Académie d'architecture Accademia delle Arti del Disegno
Moviment	Arquitectura moderna
Obra
Obres destacables (1951) estadi Kleanthis Vikelidi (1977) Centre Pompidou (1986) Edifici Lloyd's (1994) edifici del Tribunal Europeu de Drets Humans (2000) Millennium Dome (2003) Torre Nittele (2006) edifici Senedd
Família
Cònjuge	Su Rogers (1960–valor desconegut), divorci Ruth Rogers (1973–2021)
Fills	Roo Rogers  ( Ruth Rogers)
Pares	Nino Rogers   i Dada Gerlinger
Premis (2014)  Royal Designer for Industry (2007)  Premi Pritzker (2006)  Golden Lion (2005)  doctor honoris causa per la Universitat de Florència (2000)  Praemium Imperiale (1985)  Medalla d'or del RIBA (1978)  Premi Auguste Perret  Knight Bachelor  Membre del Royal Institute of British Architects  Programa Fulbright

Richard George Roberts, Baró Rogers de Riverside CH (Florència, 23 de juliol de 1933 - Londres, 18 de desembre de 2021^[1]), fou un arquitecte italià nacionalitzat britànic.^[2]

Biografia

Richard Rogers va estudiar a la Architectural Association de Londres. Posteriorment es graduaria a la Universitat Yale el 1962, on va conèixer Norman Foster, amb qui s'associaria a la seva tornada a Londres.

Allí van formar el Team 4, al costat de les seves respectives esposes Su Rogers i Wendy Cheesman. Els seus dissenys d'alta tecnologia aviat els van atorgar gran reputació.

El 1967 el grup se separaria. Rogers es va associar llavors amb l'italià Renzo Piano, amb qui construiria el famós i polèmic Centre Georges Pompidou el 1971. en aquest edifici, l'estructura i les instal·lacions discorrien per l'exterior, deixant completament diàfans els espais interiors. Fou el director d'arquitectura i urbanisme del Greater London Authority i milità activament al partit laborista britànic.

Projectes

• Campus de Ciències de la Universitat Yale, New Haven, Estats Units (no construït), 1961
• Casa Refugi a Pill Creek, Feock, Regne Unit, 1963
• Fàbrica de Components electrònics Reliance Controls, Swindon, Regne Unit, 1967
• La Casa Rogers (Wimbledon), 1967
• Pavelló italià en l'exposició universal d'Osaka, 1970
• Centre comercial de Fitzroy street, 1970
• Centre Georges Pompidou (París), 1971-77
• Oficines B&B, Como (ciutat d'Itàlia), 1972-73
• Centre PATS (Cambridge), 1975
• Institut d'investigació i coordinació acústica de Pierre Boulez, 1977
• Edifici Lloyd's (Londres), 1979-86
• Cort Europea de Drets Humans (Estrasburg),1989-95
• Terminal 5. Aeroport de Heathrow (Londres), 1989-2008
• Seu del Channel Four (Londres), 1991
• Tribunal de Bordeus (França), 1992-98
• 88 Wood Street (Londres), 1993-2001
• Millennium Dome (Londres), 1999
• Centre Cultural i de Congressos de Sabadell, 2002 (no construït)
• Courts of Law Anvers (Bèlgica), 2005
• Edificis de la Terminal 4 de l'Aeroport de Barajas, (Madrid), 2005
• Assemblea Nacional de Gal·les (Cardiff), 2006
• Hotel Hesperia Tower (Barcelona), 2006
• Remodelació de l'antiga plaça de toros Las Arenas (Barcelona), 2009
• 122 Leadenhall (finalització esperada el 2010)

Premis

• Premi Pritzker d'arquitectura, 2007
• Praemium Imperiale d'arquitectura, 2000

Referències