Avellaner

Avellaner

Corylus avellana
Avellanes i fulles de l'avellaner
Dades
Font de	avellana i oli d'avellana
Planta
Tipus de fruit	nou
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	63521
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Fagales
Família	Betulaceae
Gènere	Corylus
Espècie	Corylus avellana L., 1753
Distribució

L'avellaner, avellaner comú, avellaner europeu (Corylus avellana)^[1] és un arbre silvestre o conreat per les seves fruites seques, les avellanes. L'avellana sembla haver estat domesticada de manera independent a la Mediterrània, Turquia i l'Iran. Es va difondre d'est a oest, i el cultiu d'avellaner va ser introduït des de la conca mediterrània oriental a Espanya i al sud d'Itàlia per part dels romans.^[2]

Descripció

Pertany a la família de les Betulaceae. Hi ha unes 14-18 espècies dintre del gènere Corylus. Tots ells són arbres caducifolis que viuen a l'hemisferi nord en climes temperats. L'avellaner mesura fins a 6 metres d'alçada, amb l'escorça llisa i un to grisenc. Té fulles arrodonides simples i serrades i de tacte aspre. Les flors són de pol·linització anemòfila en aments, els masculins comencen a desenvolupar-se a final d'estiu i segueixen creixent fins a l'hivern següent. Les flors femenines són més tardanes i poc visibles i només els petits estils vermells destaquen. De les flors també se'n pot dir moc, ja que la flor té una forma similar a la mucositat nasal. La floració té lloc entre els mesos de gener i març.^[3] Els fruits d'1-2 cm de diàmetre, estan parcialment dins d'un involucre verd al principi i marronós en la maduració (popularment anomenat floc).

Com a arbre silvestre forma les avellanoses d'alta muntanya i a menor altitud es troba en torrenteres. Acostuma a créixer entre els 0 i els 1.600 metres d'altitud.^[4] Les avellanes silvestres també són comestibles però aquests arbres són poc productius i amb el fenomen acusat de la contranyada.

Es conrea tant en secà com en regadiu. Necessita que hi faci vent durant la pol·linització que s'esdevé a l'hivern. És tradicional el cultiu a les comarques de Tarragona principalment a l'Alt i Baix Camp. Una de les principals varietats autòctones és la "Negreta" i el "Pauetet", originària d'Alcover.

Els bosc d'avellaners són els avellanars, avellanets, les avellanedes, avellaneredes o avellanoses.

Distribució

És una planta de climes temperats, tot i que té una gran àrea de distribució. Prefereix localitzacions airejades amb una temperatura elevada, juntament a un cert grau d'humitat, ja que afavoreix la fructificació i el desenvolupament de les avellanes.

Sense ser molt exigent, l'avellaner requereix un terreny profund, fresc, tou, de naturalesa silici-calcari-argilosa o calcari-silici-argilosa, i de subsòl permeable, amb pH entre 5,5 i 7,8. L'avellaner és molt sensible a la sequera i, si les terres són excessivament calcàries i de naturalesa seca pot ressentir-se'n per la falta d'humitat. Li agrada la boira i la humitat atmosfèrica, contribuint a mantenir-la.

La seva àrea de distribució de l'Àsia Septentrional passa a Rússia, Àustria, Alemanya, França, Espanya i Itàlia. Des de l'última glaciació es va convertir en una espècie comú al sotabosc d'avets. Actualment, el límit septentrional d'aquesta espècie ronda al paral·lel 63º, pel sud arriba fins al Nord d'Àfrica i s'estén per l'est fins a Armènia.^[5]

A la Península Ibèrica es troba principalment a la meitat septentrional, i no és gaire comú a l'interior tot i que arriba fins a Serra Nevada.

Es cultiva a Astúries, al País Valencià i a Catalunya.

Cultiu

Existeixen documents on es menciona el seu cultiu que es remunten al segle IV a.C. És una espècie molt tolerant en quant al clima, podent resistir els hiverns de freds extrems i sequeres. Però per obtenir una bona producció vegeta millor en terrenys humits, permeables i profunds amb exposicions assolellades.

Aquesta espècie es cultiva directament pels seus fruits, principalment a Europa, Xina, Austràlia i Turquia. Existeixen moltes varietats: "Negreta", "Pauetet", "Constantí", "Barcelona", "Butler", "Casina", "Daviana", "England", "Ennis", "Halls Giant", "Tonda Gentile", "Delle Langhe", "Tokolyi", "Cosford", "Tonda di Giffoni", "Tonda Romana", "Wanliss Pride", "Willamette", "Lewis", "Clark" i "Jemtegaard". Algunes d'elles es cultiven per les qualitats específiques del fruit i per la seva producció precoç i tardana, mentre que altres s'utilitzen com a polinitzadores. La falta de sincronia en el moment de maduració de les flors masculines i femenines és una de les principals raons per utilitzar varietats polinizadores.

Oli de gra d'avellana

L'oli d'avellana s'obté generalment dels grans de l'avellaner comú (Corylus avellana) però també, amb característiques i propietats diferents, de l'avellaner americà (Corylus americana) i de l'avellaner xilè (Gevuina avellana). És un oli comestible però s'utilitza més com a cosmètic. L'oli de l'avellaner comú és de color groc daurat lluminós i més transparent que l'oli d'oliva L'oli d'avellana s'obté per la pressió en fred de les llavors de l'avellaner. Té alt contingut en vitamina A i E amb destacat contingut de calci, magnesi i potassi.^[6] Com a cosmètic es fa servir per a la cura dels cabells (com l'oli d'ametlla) i la pell.

• 
  Aspecte general de l'avellaner
• 
  Avellanes, fruits de l'avellaner
• 

Plagues

• Corc dels brots de l'avellaner
• Hypatima rhomboidella

Referències

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites
	Viquiespècies